No en tinc prou amb banderes!
Quin és el joc? No em considero una persona especialment brillant, però amb alguns anys d’estudis al sarró, una certa experiencia laboral i sobretot un ús, que sempre he intentat que fos raonable, del sentit comú he aconseguit de tenir criteri sobre algunes coses en aquesta vida. No sense molt d’esforç per la meva part. Ara bé, hi ha certs polítics i certes formacions polítiques que posen a proba contínuament la meva limitada capacitat intel.lectual i no deixen de sorprendre’m en cadascuna de les coses que fan o diuen. Aquest és el cas, com no podia ésser de cap altra forma, d’Esquerra Republicana de Catalunya, antigament coneguda com una força política que feia bandera de l’independentisme al nostre país. Evidentment això ha canviat, això ja no és així. ERC ja no és independentista, ja no podrà ser-ho en molts anys.
Sembla, però, que ERC és, a més a més, una formació política profundament inmadura malgrat tots els anys d’història que acredita. Potser no és una qüestió pròpiament lligada al partit, però si a algunes de les persones que en formen part, especialment en la seva cúpula. Algunes d’aquestes persones fins i tot amb càrrecs de molta responsabilitat al Govern de la Generalitat. El nostre benvolgut Conseller de Governació il.lustra magistralment aquest fet. Aquesta setmana hem estat testimonis d’un acte d’autèntica opereta que ha posat a prova la meva paciencia i no sé si també la de molts catalans. Ja sabeu a què m’estic referint: el que alguns han rebatejat (perquè l’expressió ja existia) “guerra de les banderes”. És curiós, però els darrers dies la classe política del nostre país ha estat més pendent d’esbrinar quines eren les banderes que s’issaven als edificis oficials de la Generalitat que no pas de prendre les decisions pròpies i asociades al Govern d’un país. El més soprenent de tot plegat, des de l’òptica sempre limitada de qui us escriu, és la visceralitat i energia que el Sr. Puigcercós ha demostrat en tot aquest affaire. Després de tot el que ha succeït, després de contribuir de manera activa i decisiva en la formació d’un Govern que es pot definir de moltes maneres, però no precisament com a independentista, partidari de l’autodeterminació d’aquest país, esdevé paradoxal que ara ERC vulgui recuperar la pèrdua de confianza dels seus votants amb accions com aquesta de les banderes. Qui es pensen que som? Què l’independentisme s’ha reduït a una qüestió de banderes? Amb accions com aquestes poso seriosament en dubte la voluntat independentista d’Esquerra.
Senyors, si un és independentista i desitja veritablement l’autodetermiació del seu país ha de treballar seriosament per conseguir-ho. Treballar, treballar, però treballar de veritat. Les banderes també, però el camí cap a la independència és molt més que això. I evidentment aquest camí no passarà mai per tenir de President de la Generalitat el Sr. José Montilla. Després del que ha succeït i de tot el que encara ha de succeir començo a pensar que ERC ja no tornarà a ser mai més el que era. Senyors, més feina i menys banderes i teatre.
[@more@]
ERC cada vegada estan pitjor. Abans els votava com a mal menor. Ara ni això. No vull ser copartícep de palles mentals de l’equip del Carod.
Efectivament, a mi també, en la meva limitada capacitat intel·lectual, m’ha sorprés el tema de les banderes. Hi ha un parell de coses que cal assenyalar per entedre-ho millor: a) els periodistes no van pel mon amb el cap aixecat (i menys buscant banderes); b) si es va publicar, deu ser perquè algú ho ha “filtrar” de manera interessada.
Assumit això, cal pensar que el Sr. Puigcercós (o algú del seu entorn immediat, però no un subordinat com ell ha dit) va ser l’autor de la filtració. Perquè? (com diria la Terribas) Dons només hi pot haver una resposta: per fer veure a la parròquia el seu catalanisme i el seu atreviment. I perquè això? Dons es clar que és la única forma que, ara per ara, té ERC d’expresar el seu suposat catalanisme.
La resta ja s’ha divulgat: truca l’amo, mana que es posi la bandera espanyola, el Puigcercós (obiedent, que al cap i a la fi ara menja al pessebre) la posa i li dóna la culpa a “un subaltern”. S’ha de ser cobard i poca vergonya. Però, us ho asseguro, és la riota dels funcionaris del departament. Quina autoritat moral li queda a l’amic Puigcercós al seu propi departament? Ara, quan mani una cosa (per exemple canviar la moqueta del despatx), el funcionari manat pensarà amb una rialleta: – Ja ho sap el Sr. Montilla?
Sabieu que, en els denostats 23 anys de CiU, la bandera espanyola no es va issar a molts departaments? I no va passar res. Simplement, no els va caldre anar corrents a dir-ho a la Vanguardia.
En un aspecte més seriós, em fa llàstima el parerot que està fent la cúpula d’ERC per tal de garantir-se la petita quota de poder del “conseller de la viceoresidència” i el de governació, entre uns 250 càrregs més que esperen ansiosos la reunió del consell de govern de dimarts que ve.
Jo, com a català, estic passant molta vergonya. Ara tenim un govern del calatge polític i intel·lectual d’altres comunitats autònomes (no en cito cap per no aixecar ampolles i ser políticament correcte). D’aquells que els amoïna molt més la recualificació del camp de golf que “fer país”.
En fi, si aguanten quatre anys, tindrem ocasió d’anar a votar i expresar la nostra opinió. Mentre, sempre ens quedaran els blogs.
http://latramapolaca.blogspot.com/
Com a continuació de l’anterior comentari:
Dissapte 8 de desembre, entrevista al una ràdio al Piugcercós, qui assegura que la “guerra de les banderes” només va durar 30 segons (sic). Segurament els que van trigar de presidència a trucar i el Sr. Piugcercós a dir “SI SENYOR!”
I eso es lo que hay.