La gestió de la mobilitat, clau de l'èxit o del fracàs dels nostres serveis de transport.
Després d’uns mesos inactiu, per fi he decidit de tornar a escriure i opinar sobre algunes qüestions que considero del tot cabdals per al futur del nostre país a curt i mitjà termini. Per tant, si voleu, aquí em teniu per opinar, discutir, debatre i crear tota la polèmica que desitgeu en relació als temes d’actualitat en l’àmbit de les infraestructures i els serveis de transport, darrerament molt en boca de tothom, malauradament diria jo… O potser no, potser calia que passés tot el que ha succeït per a que finalment algú, algú amb capacitat de decisió veritable, es posés les piles i comencem a convertir-nos, de debò, en un país modern, avançat en l’oferta de serveis i d’infraestructures i equilibrat social i mediambientalment. Espero que veritablement tot el que està passant serveixi per assolir aquesta fita. De no ser així, ja cal que ens calcem perquè el futur no pintarà massa bé per aquest nostre país Catalunya. Però permeteu-me que faci alguns comentaris al voltant de tot el que ha succeït darrerament. Seré constructiu i defugiré els debats estèrils que també hem tingut l’oportunitat de presenciar en moltes ocasions aquestes darreres setmanes. A veure si puc donar un cop de mà a qui calgui…l’objectiu és clar: ja n’hi ha prou de debats polítics, sovint partidistes, i el que ara toca és trobar les causes que ens han portat a aquest desgavell per tal que no es tornin a donar mai més. De pas ens estalviarem alguns maldecaps i farem créixer el nostre país. Per on comencem? La xarxa elèctrica, la RENFE, l’Aeroport del Prat, les nostres carreteres i autopistes…De temes n’hi ha molts i una situació comuna que comparteixen tots ells: el col·lapse, la saturació de bona part de les nostres infraestructures de transport i darrerament també energètiques. Evidentment no cal que us digui que el que avui patim és la conseqüència d’una manera de fer, de planificar, d’executar i de gestionar que portem anys duent a terme. Per tant, mal ens pesi, algunes coses no les hem fet del tot bé, uns i altres. I no són pas poques doncs un col·lapse no es genera fàcilment. Alguns em discutireu el terme col·lapse, però permeteu-me que el faci servir per agreujar els dèficits d’una mala planificació i gestió, com n’estic convençut que és el cas que ens ocupa, i sobretot quan el resultat d’aquesta manera de fer afecta milers de persones de manera permanent i sense millores tangibles al llarg dels mesos. Aquest és el cas del servei de rodalies de RENFE, on la situació, lluny de millorar, s’ha anat agreujant amb el pas dels dies, les setmanes i fins i tot mesos. És cert, però, que la contínua fallada del servei ens ha ajudat a detectar les mancances que aquest patia, però això no és sinó que la demostració ben clara d’una manca de capacitat d’anticipació a l’hora de vetllar pel bon funcionament d’un servei públic. En termes concrets, i no parlaré dels nivells d’inversió (que en són la darrera conseqüència), el que ha fallat fonamentalment és la gestió del servei de rodalies, la gestió d’un servei de transport. El manteniment de la infraestructura, amb la conseqüent inversió econòmica per fer-ho possible, ha d’ésser necessàriament el resultat d’una gestió duta a terme a partir d’uns criteris de qualitat associats a la prestació del servei. Uns criteris de qualitat que, en el cas de RENFE, haurien d’haver presidit la gestió del dia a dia del servei: efectivitat d’aquest, estat del parc mòbil, estat de la infraestructura física, política d’informació i de comunicació de cara al client, etc. Avui en dia hi ha eines que permeten gestionar tots els aspectes vinculats a un servei de transport en temps real. En el cas de RENFE sembla que aquestes o bé s’ignoraven o bé no s’aplicaven de manera correcta. L’eina de gestió que s’ha revelat més efectiva a l’hora de garantir un servei de qualitat de cara al client final es fonamenta en l’aplicació d’una norma específica que fixa els estàndards de qualitat en el transport. Només es tracta d’una norma, a més a més de recent creació, però que s’avança en molts sentits a les eines de gestió que es venien utilitzant darrerament, basades en normes més genèriques que no eren capaces d’abordar la problemàtica específica associada als serveis de transport. Per tots aquells que no la conegueu encara, tinc el plaer de presentar-vos-la: la UNE-EN-13.816. Creada per tal de donar una resposta eficient al control de la qualitat en els serveis de transport, es tracta de la primera norma específicament concebuda a tals efectes. La seva aplicació esdevé complexa però té la gran virtut d’oferir criteris específics per a cadascun dels aspectes que configuren la realitat, el dia a dia, de qualsevol servei de transport: nivell de prestació del servei, política informativa i de comunicació de l’operador, estat de conservació i comoditat dels vehicles que presten el servei, estat de manteniment de la infraestructura física associada al servei…i tot un plegat d’aspectes més en què es pot desgranar un servei de transport públic. El seu àmbit d’aplicació pot referir-se a qualsevol dels modes de transport que podem trobar avui en dia: autobusos, ferrocarril, servei de taxi, transport aeri, transport marítim… És cert que encara no hi ha masses operadors prestadors de serveis de transport públic que hagin optat per certificar-se per la 13.816, però no és menys cert que cada cop més esdevé clar que aquesta norma pot convertir-se en una eficaç eina a l’hora de definir i aplicar uns estàndards de qualitat òptims al servei que s’està prestant. Aquest és un repte que alguns operadors de transport urbà per carretera, autobusos, estan començant a assumir conscients com són que la millora del funcionament del servei redunda d’una manera immediata en la percepció que en té el client i en la probabilitat de que aquest repeteixi. La determinació del nivell de qualitat del servei que es presta, sobretot pel que fa a la qualitat percebuda pel client final, esdevé una mesura que garantirà l’èxit i assegurarà la pervivència d’aquest en condicions òptimes. També pot esdevenir una mesura eficaç per avançar-se a anomalies i defectes que puguin donar-se en qualsevol dels elements que formen part del servei, precisament allò que no ha succeït en el cas de rodalies de RENFE o a d’altres serveis de transport que han protagonitzat els titulars dels nostres diaris darrerament. L’esforç que cal fer és gran, ningú ho discuteix. Es tracta d’incorporar una nova eina de gestió basada en una norma de recent creació que estableix uns nivells d’exigència, pel que fa als estàndards de qualitat, molt elevats. Però aquest esforç, d’haver-se dut a terme abans, ens hauria pogut estalviar bona part, sinó tots, dels problemes que ara hem hagut de lamentar. Ara és el moment d’innovar, d’innovar de veritat i en mecanismes de gestió moderns, hàbils i que permetin uns temps de reacció curts. Aquesta és l’única manera d’assolir uns serveis de transport veritablement avançats i adaptats als requeriments de la nostra societat actual. No podem seguir parlant de la societat del coneixement, de la mobilitat de les persones i les mercaderies, si els nostres trens, autobusos, aeroports i carreteres no són capaços d’adaptar-se a les necessitats de servei que demanda contínuament i amb major grau d’exigència el ciutadà.
[@more@]
